The Catalan Project

"Never lose the will to win the fight"

dimecres, d’agost 22, 2007

Cultura de Mort

[Article inèdit de l'ex-senador Lluís Maria Xirinacs, trobat entre les seves pertinences.]







Ací no ens mourem de la superfície fenomènica. L'òvul femení fecundat per l'espermatozou masculí dóna el zigot, la llavor humana. La vida d'un humà o, en general, la vida d'un pluricel·lular, ens agradi o no, a partir d'un zigot, en el seu desenvolupament, descriu una mena de corba semblant a la campana de Gauss, amb una pujada, primer, des de baix, lenta, després, ràpida i, finalment, a la part més alta, una altra vegada lenta, i una baixada simètrica, a dalt, lenta, després, ràpida i, finalment a la part més baixa, de nou lenta, fins que s'acaba.

Als humans necis els agradaria pujar, sempre pujar i expandir-se. La nostra és una cultura de vida exagerada en el sentit de voluntat de creixement permanent. No volem la cultura de mort que és la baixada inexorable. (I no oblidem que després de la mort no hi ha després, que el temps es fa en la vida i no la vida en el temps). Si parlem des de la biologia podríem dir que tota la nostra cultura és orientada, llevat de rares excepcions, gairebé sempre cruels i bel·licoses, a la preservació i a l'expandiment de la vida mèdicament, pedagògicament, socialment, jurídicament, religiosament, etc. La vida és sagrada! No acabem de creure en el sagrat. Però la vida és sagrada. Sembla que la mort, no!

Perllongar la vida

En un ésser vivent la cultura de la vida és un procés laboriós de creixement progressiu de l'individu des del zigot, la mínima expressió de la individualitat vivent, fins al desplegament ple, la maduresa. Aquest desenvolupament ple es pot entendre en dos sentits. Un de restringit: fins quan l'individu arriba a esdevenir fèrtil. I un d'ampli: fins quan el cos de l'individu arriba a la seva dimensió particular màxima. Considero cultura de la vida de l'individu tot l'esforç de cura i desenvolupament del propi cos fins que assoleix el límit màxim d'expandiment particular. Un arbre o un animal creixen i creixen fins que s'atura llur creixement. Després, durant un temps, es practica el manteniment, també cultura de vida a contrapèl, i, tot i que el cos cessi de créixer i iniciï la davallada, els costosos esforços individuals i socials que s'esmercen a favor de l'ancianitat i fins a la mort segueixen pertanyent, malgrat això, a la cultura de la vida. El manteniment en vida dels nostres vells representa un important pes en els pressuposts d'aquesta nostra societat de decrepituds inacabables mercès als avenços de la ciència mèdica. No hi ha manera de morir-se! No és que vulgui matar vells. Trobo exemplar i d'un molt alt valor ètic l'esforç que fan familiars i seguretat social per perllongar al màxim la vida de les persones, fins i tot la dels discapacitats o dels disminuïts. Crec que jo faria igual en aitals circumstàncies, i estic agraït d'antuvi a tots aquells amics que se m'han ofert o se m'oferirien a vetllar el possible llarg descens de la meva vida.

No parlo dels altres, em parlo a mi. I desitjaria que cadascú es parlés a ell mateix. Em sembla que tan important és la cultura de la vida com la de la mort. I, ¿què és la cultura de la mort? Així com la de la vida dura gairebé fins al final, fins als darrers auxilis, d'altra banda actualment obligats jurídicament, la de la mort pot començar molt d'hora. Considero que aquesta cultura tan marginada és molt positiva. El seu inici és en l'inici de la pubertat, en el moment en que el cos vivent esdevé fèrtil. Si la vida és el pas del zigot al cos desenvolupat de l'individu pluricel·lular, la mort és el pas invers de l'individu plenament desenvolupat al nou zigot. La vida és la descodificació de la informació emmagatzemada en el zigot. La mort no és res de negatiu, ans és la codificació de la vida individual en el nou zigot, en la nova llavor. Si mirem les coses antropomòrficament, sembla que té més mèrit codificar la complexa i llarga vida del metazou en una insignificant llavor que descodificar el programa de la llavor per construir el vivent madur. Sigui com sigui, podríem dir que codificar és la cultura de mort i descodificar és la cultura de vida.

Aquesta cultura de mort transforma tots els teixits, òrgans, aparells i sistemes i totes les experiències de la pròpia vida, fins al moment de crear un zigot, en un nanoprograma genètic, resultat de la síntesi dels cromosomes de dues cèl·lules d'individus de la mateixa espècie i de sexe oposat, programació ubicada en el nucli del zigot. Des de la pubertat i al llarg de tota llur vida els individus vivents van codificant i llançant codis (gàmetes) amb vista a la fecundació. En resulten llavors sempre diferents. No es el mateix la vida d'un jove que la vida d'un gran. Per consegüent tampoc ho són les seves llavors. Aquestes porten codificacions en part comunes i en part variades segons el ritme de la vida encara no viscuda o ja viscuda. A partir de la pubertat, biològicament, és més important la codificació mortuòria de la llavor que el desenvolupament i les aventures de l'individu, a la vida particular del qual la nostra civilització liberal concedeix tanta importància, seguretat, recursos i atencions.

Sembrar i collir

Deixem l'àmbit biològic i anem a l'àmbit social. En aquest cas la codificació no es fa a través de gens i cromosomes del zigot. Es realitza i es guarda en la memòria cerebral de cadascú, enriquida per l'herència i l'educació, i, cada dia més, es realitza i es guarda en els escrits, fotogrames, diagrames, pentagrames, etc., sobre paper o en cassets, cintes, disquets, discs compactes i altres mitjans o suports cada cop més sofisticats i sempre físics, que, per consegüent, descarreguen llur pes sobre la biologia dels individus.

Els humans en la societat, sobretot en les primeres etapes de la vida, descodifiquen la cultura rebuda a través de l'aprenentatge i l'educació, i en disposen per desenvolupar llur vocació lliure, més o menys ajudada per les circumstàncies i les oportunitats, en comunió amb tot l'entorn. Però cal que el creixement i expandiment de cadascú aprengui a prendre consciència dels seus límits. Cal saber iniciar i dur a terme, en els moments adequats, la cultura recodificadora de la mort. Cal saber-se anar retirant a poc a poc del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors de moment silencioses amb l'experiència i la saviesa acumulades al llarg de la pròpia vida. Tant si es tenen fills (biològics) com si no, cal vetllar, en el nivell social, la creació, conservació i fructificació de llavors positives de futur, sense perseguir resultats i lluïments particulars immediats ("en pròpia vida"). Uns sembren, altres cullen. I cal també que els qui cullen sembrin per a altres. Saber, en el confinament de la fase minvant de la vida, codificar tot allò de bo i socialment valuós que ha produït aquesta nostra vida és tot un art, humil i callat. Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia. Per si algú no ho sabia, des de fa temps, estic intentant submergir-me de ple, amb uns quants anys a l'esquena, en la feina de codificació de la vida viscuda per mi i amb els meus.

Lluís Maria Xirinacs

Etiquetes de comentaris: , , , ,

diumenge, d’agost 12, 2007

La mort d'un patriota


Sempre és una notícia trista la mort d'algú que, al llarg dels anys, ha lluitat per un ideal prou complicat com per no poder aconseguir-lo amb vida. És el cas de Lluís María Xirinacs. Des de la seva mort, he de dir que amb ell també ha mort alguna cosa dins meu. No era pas el meu amic, ni ens coneixíem personalment. Tot i això, provoca aquesta sensació empàtica, una sensació com si el coneixès de tota la vida... una sensació estranya al cap i a la fi.

Tampoc vull fer una semblança biogràfica sobre en Lluís Maria Xirinacs. Per tothom és coneguda la seva trajectòria al capdevant d'importants moviments en defensa de les llibertats polítiques dels Països Catalans, fins al punt de ser nominat al premi Nobel durant 3 anys.

Amb la mort de Xirinacs, s'obre una nova etapa per l'independentisme. Molts creuran poc adient obrir o tancar etapes d'un moviment polític en funció de la mort d'una persona que no era pas el cap visible ni d'un partit ni d'una tendència en concret. Tampoc feia falta. Era un lluitador més enllà de sigles, partits, associacions, etc. Un autèntic català, catalanista, independentista, patriota. Gent com ell, sobretot amb la valentia que el va caracteritzar és el que ens fa falta als Països Catalans.

El cos de Xirinacs va ser trobat a Ogassa, a prop de Ripoll. Segons gent coneguda, ell sempre havia dit que quan les forces l'abandonessin, s'aniria a morir al bosc. No se fins a quin punt podem confirmar això. Ja hi ha gent que també assegura que es tracta d'una "Immolació" per la pàtria, arran del text de comiat que va deixar al seu despatx. En fi, això ja ho sabem, davant la mort d'un personatge tant important sortiran teories de tota mena.

Però més enllà del folklore, m'agradaria poder dir que crec que ara patim la història viva dels Països Catalans. La mort de Xirinacs, si fossim independents, seria motiu de dol oficial i de funeral d'Estat. No tanquem ara els ulls, un cop ell ha mort, sapiguem ser dignes de la seva vida.

Un cop vaig sentir que sense Terra Lliure no hi hauria independentisme al segle XXI a Catalunya. Ara puc dir que sense Xirinacs, la qualitat humana de l'independentisme tampoc existiria.

Descansa en pau, siguis on siguis.



«Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna»

Lluís Maria Xirinacs

Etiquetes de comentaris:

dilluns, de desembre 18, 2006

Matar el procés



No hi ha pitjor mort que la que esdevé lenta, agònica, provocada i calculada. Tot i que tendim a valorar més els fets que les formes, en aquest cas ambdós són ben importants. I és que el procés de pau que es va encetar a Euskal Herria el 22 de març de 2006 es veu amenaçat menys d'un any després de la declaració d'alto el foc permanent per part d'ETA.
Aquests dies l'expressió "Spain is different", tòpic instaurat pel franquisme fa ja una pila d'anys, cobra un nou significat. És poc comprensible des d'una òptica europea l'estratègia utilitzada pel PSOE en el procés de pau. Si un ciutadà de Brusel·les, Berlín o Londres que no coneixés cap notícia del que passa a Euskal Herria fos preguntat per les eventuals causes de ruptura d'un procés negociador entre un govern i una banda terrorista, segurament respondria que la causa més probable és un atemptat. No obstant, no és així, no és l'esquerra abertzale la que empeny la negociació cap al precipici, sinó una deixadesa total per part de les autoritats de l'estat espanyol i de l'estat francès. Una greu irresponsabilitat política, per culpa de qui no vol veure més enllà dels seus postulats, per qui juga en clau electoral, per qui no actua per por a les represàlies del PP.

Fa més de 3 anys que el terrorisme no causa cap mort a l'estat espanyol, més de 1000 dies als que s'ha de sumar el temps transcorregut des del 22 de març d'aquest any. Gairebé 10 mesos després de l'alto el foc permanent, el govern de l'Estat Espanyol no ha fet cap gest de distensió amb l'esquerra abertzale ni tampoc amb ETA. El PSOE no només no ha actuat en benefici de la pau i la convivència sinó que ha posat pals a les rodes, alguns d'ells prou grans com per tombar el procés si sols. A Espanya governa un Zapatero presoner del "socialisme" centralista i també del PP. Tota actuació, roda de premsa, paraula dita, tot està fet en clau electoral. I el PSOE sap que o bé acaba amb el terrorisme abans de les eleccions generals o el PP utilitzarà les anomenades "cessions" a Euskal Herria per tornar a la Moncloa. Perquè, al cap i a la fi, el que importa és la poltrona, els que hi són perquè hi són, els que no hi són perquè hi volen tornar a ser.
Però el PP, lluny de ser el contrapès espanyolitzador del procés en front del PSOE, actua com una comparsa poc creïble i aburrida, redundant en arguments i en errors fins arribar a la consumició cerebral de l'espectador. I és el PSOE qui ha adoptat el paper de "dolent de la pel·lícula", i no a dit com si fos una predicció, sinó que s'ho ha guanyat a pols. Un dels casos més sonats és, per exemple, el vergonyós judici a Iñaki De Juana, un judici d'opinió, de consciència, on està imputat per escriure un article al diari Gara. De seguida els mitjans del feixisme neoliberal es van afanyar a recordar la participació de Iñaki De Juana en 25 morts produïdes per diversos atemptats, oblidant que ja ha complert condemna per aquests crims. Per tant, De Juana ha estat jutjat dues vegades pels mateixos crims, i no ho dic jo, ho diuen els jutges espanyols. Perquè s'hauria de produïr "alarma social" per l'excarceració d'un articulista de Gara? Només s'entén que l'alarma social es produeixi si es deixa en llibertat a un assassí amb 25 morts a les esquenes, cosa que no s'ha produït perquè, repeteixo, ja ha complert la condemna pels delictes de terrorisme. Així doncs, la justícia espanyola (o injustícia en aquest cas) es dedica a utilitzar un mateix delicte per a emetre condemnes diferents a una mateixa persona. Brillant exercici de la normalitat democràtica.
No obstant, no són els Jutjats espanyols els que més amenacen el procés de pau, és la pròpia mentalitat del centralisme, de l'espanyolisme més ranci i podrit. Unes característiques que aglutina de forma exemplar l'AVT de Francisco José Alcaraz. L'AVT sempre s'ha comportat com el que és, una organització satèl·lit del PP. És una organització amb força tics mafiosos, són provocadors nats, carronyaires del vot espanyolista, traficants del post-franquisme institucionalitzat, un franquisme de cara neta, d'americana i corbata. Un sector però, amb una gran capacitat de mobilització, un fet que acaba condicionant més al PSOE que no pas al PP. Zapatero ha vist com no es pot governar Espanya més d'una legislatura sense ser espanyolista. Un cop aprofitat el cop de mà màgic de les Brigades Salafistes per la Predicació i el Combat, Zapatero ha optat per una regressió en el seu ideari federalista mostrat en precampanya l'any 2003. Ha mort l'Estatut, ha mort a Maragall, i ara està capficat en matar el procés. Molt em temo que amb anfitrions com ell a la Moncloa, no arribarem gaire lluny.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, de desembre 12, 2006

Quan la mort és una victòria

Augusto Pinochet Ugarte, un dels dictadors més cruels que ha patit Sudamèrica, va morir a Santiago de Xile el 10 de desembre d'aquest any 2006. Com sol passar després de la mort d'un dictador, el poble es divideix entre qui el plora i qui ho celebra. Però més enllà de l'inevitable (tothom ha de morir), la qüestió més important en aquest cas és que Pinochet no ha estat condemnat per cap dels crims dels que l'acusaven. Per tant, la mort del dictador no ha estat sinó la darrera burla a la democràcia, el cop guanyador que ha fet que només sigui jutjat i condemnat pel seu poble i per la Història, i no pels tribunals competents.

Més enllà del fet concret de la seva mort caldria reflexionar sobre si aquesta ha esdevingut de la manera que calia. És una delícia reconfortant que no torni a respirar el mateix oxígen que la resta de mortals, però més enllà del desig legítim de mort per un genocida de la magnitud de Pinochet s'hi troba l'encara més legítima voluntat de justícia dels familiars i les víctimes de les tortures, execucions, vexacions, pallisses... i en això la societat xilena sempre ha estat clara, recolzant el procès judicial contra el dictador, amb les contades excepcions dels carcamals i cadàvers polítics que li donaven suport.

Tot i no tenir elements contundents en l'argumentació de la seva defensa, Pinochet sempre va conseguir mantenir-se lluny dels tribunals i dels jutges. L'excusa utilitzada durant la seva detenció en territori europeu va ser l'incapacitat física per presentar-se davant de les autoritats judicials, de la que es va recuperar només tocar terra de Xile abandonant la cadira de rodes, aixecant-se i caminant uns metres. L'engany estava servit. Més endavant, i sota acusació de la justícia del seu propi país, Pinochet s'excusava en la seva delicada salut mental per no comparèixer davant del jutge de torn. Una salut mental que no el va impedir concedir entrevistes a diversos canals de televisió on assegurava que ell no tenia perquè demanar perdó per res.

Amb el tirà mort i la burla consumada, només queda accentuar la ineficàcia dels sistemes judicials occidentals, tant els de la Unió Europea com els de la República de Xile. No és acceptable que davant de fets com els camps de concentració, els vols de la mort, l'execució de Víctor Jara o l'Operació Còndor hom en surti sense condemna. Ja no parlem de la manca de rapidesa judicial, un problema que pertany a tot país econòmicament avançat, sinó de l'adaptació de la justícia a unes circumstàncies determinades i puntuals. Als 91 anys, edat amb la que ha mort Pinochet, és una obvietat que la vida és un bé residual. Per tant, sota el meu punt de vista, és un error i molt greu que la justícia de Xile no prenguès mesures contra aquesta circumstància. Unes mesures que no són pas complicats salts de circ, sinó actuacions funcionals, possibilistes i realistes.

L'edat avançada de Pinochet feia preveure aquest desenllaç, que pot ser idèntic per a altres responsables d'aquestes violacions dels Drets Humans. Un desenllaç fàcilment evitable amb la simple creació d'un tribunal especial per crims comesos durant la dictadura militar i un judici específic en la persona d'Augusto Pinochet, que haguès jutjat i condemnat en vida al dictador, oferint a les víctimes no només una sentència justa sinó la confirmació de que Xile és avui per avui un país plenament democràtic.

Només em queda esmentar el cas de Martin Bormann, Stellvertreter des Führers, mort a Berlín el 2 de maig de 1945. Durant el Judici de Nuremberg, va ser jutjat in absentia i condemnat a mort. Una aplicació similar d'aquest concepte judicial podria ser aplicat per la justícia xilena, tot i que sembla prou clar que totes les causes obertes contra ell seran arxivades. En el millor dels casos, el judici in absentia no deixa de ser un pedaç fruit de la feina mal feta.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

diumenge, de març 19, 2006

Pensa, Reflexiona, Fuma

Benvinguts a aquest nou "blog". M'he decidit de fer-lo degut a la gran moda que hi ha respecte aquestes pàgines personals. Però els que em coneixeu ja sabeu que jo no segueixo la moda.... i teniu raó. En aquest cas, ¿sóc un provocador que ve a enriure's dels freaks que ténen un blog? Uix, a prop, però errada de nou.

La meva intenció, gent de totes les contrades, és crear un espai lliure d'opinió, on us pugui rebratre brillantment les vostres endarrerides idees i acabeu per acceptar-me com el vostre nou Déu. Costarà, ho se, però l'esforç val la pena.

 
Gràcies per la vostra visita!
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
cliqueu aquí per a més informació