Matar el procés

No hi ha pitjor mort que la que esdevé lenta, agònica, provocada i calculada. Tot i que tendim a valorar més els fets que les formes, en aquest cas ambdós són ben importants. I és que el procés de pau que es va encetar a Euskal Herria el 22 de març de 2006 es veu amenaçat menys d'un any després de la declaració d'alto el foc permanent per part d'ETA.

Aquests dies l'expressió "Spain is different", tòpic instaurat pel franquisme fa ja una pila d'anys, cobra un nou significat. És poc comprensible des d'una òptica europea l'estratègia utilitzada pel PSOE en el procés de pau. Si un ciutadà de Brusel·les, Berlín o Londres que no coneixés cap notícia del que passa a Euskal Herria fos preguntat per les eventuals causes de ruptura d'un procés negociador entre un govern i una banda terrorista, segurament respondria que la causa més probable és un atemptat. No obstant, no és així, no és l'esquerra abertzale la que empeny la negociació cap al precipici, sinó una deixadesa total per part de les autoritats de l'estat espanyol i de l'estat francès. Una greu irresponsabilitat política, per culpa de qui no vol veure més enllà dels seus postulats, per qui juga en clau electoral, per qui no actua per por a les represàlies del PP.

Fa més de 3 anys que el terrorisme no causa cap mort a l'estat espanyol, més de 1000 dies als que s'ha de sumar el temps transcorregut des del 22 de març d'aquest any. Gairebé 10 mesos després de l'alto el foc permanent, el govern de l'Estat Espanyol no ha fet cap gest de distensió amb l'esquerra abertzale ni tampoc amb ETA. El PSOE no només no ha actuat en benefici de la pau i la convivència sinó que ha posat pals a les rodes, alguns d'ells prou grans com per tombar el procés si sols. A Espanya governa un Zapatero presoner del "socialisme" centralista i també del PP. Tota actuació, roda de premsa, paraula dita, tot està fet en clau electoral. I el PSOE sap que o bé acaba amb el terrorisme abans de les eleccions generals o el PP utilitzarà les anomenades "cessions" a Euskal Herria per tornar a la Moncloa. Perquè, al cap i a la fi, el que importa és la poltrona, els que hi són perquè hi són, els que no hi són perquè hi volen tornar a ser.

Però el PP, lluny de ser el contrapès espanyolitzador del procés en front del PSOE, actua com una comparsa poc creïble i aburrida, redundant en arguments i en errors fins arribar a la consumició cerebral de l'espectador. I és el PSOE qui ha adoptat el paper de "dolent de la pel·lícula", i no a dit com si fos una predicció, sinó que s'ho ha guanyat a pols. Un dels casos més sonats és, per exemple, el vergonyós judici a Iñaki De Juana, un judici d'opinió, de consciència, on està imputat per escriure un article al diari Gara. De seguida els mitjans del feixisme neoliberal es van afanyar a recordar la participació de Iñaki De Juana en 25 morts produïdes per diversos atemptats, oblidant que ja ha complert condemna per aquests crims. Per tant, De Juana ha estat jutjat dues vegades pels mateixos crims, i no ho dic jo, ho diuen els jutges espanyols. Perquè s'hauria de produïr "alarma social" per l'excarceració d'un articulista de Gara? Només s'entén que l'alarma social es produeixi si es deixa en llibertat a un assassí amb 25 morts a les esquenes, cosa que no s'ha produït perquè, repeteixo, ja ha complert la condemna pels delictes de terrorisme. Així doncs, la justícia espanyola (o injustícia en aquest cas) es dedica a utilitzar un mateix delicte per a emetre condemnes diferents a una mateixa persona. Brillant exercici de la normalitat democràtica.

No obstant, no són els Jutjats espanyols els que més amenacen el procés de pau, és la pròpia mentalitat del centralisme, de l'espanyolisme més ranci i podrit. Unes característiques que aglutina de forma exemplar l'AVT de Francisco José Alcaraz. L'AVT sempre s'ha comportat com el que és, una organització satèl·lit del PP. És una organització amb força tics mafiosos, són provocadors nats, carronyaires del vot espanyolista, traficants del post-franquisme institucionalitzat, un franquisme de cara neta, d'americana i corbata. Un sector però, amb una gran capacitat de mobilització, un fet que acaba condicionant més al PSOE que no pas al PP. Zapatero ha vist com no es pot governar Espanya més d'una legislatura sense ser espanyolista. Un cop aprofitat el cop de mà màgic de les Brigades Salafistes per la Predicació i el Combat, Zapatero ha optat per una regressió en el seu ideari federalista mostrat en precampanya l'any 2003. Ha mort l'Estatut, ha mort a Maragall, i ara està capficat en matar el procés. Molt em temo que amb anfitrions com ell a la Moncloa, no arribarem gaire lluny.

Quan la mort és una victòria

Augusto Pinochet Ugarte, un dels dictadors més cruels que ha patit Sudamèrica, va morir a Santiago de Xile el 10 de desembre d'aquest any 2006. Com sol passar després de la mort d'un dictador, el poble es divideix entre qui el plora i qui ho celebra. Però més enllà de l'inevitable (tothom ha de morir), la qüestió més important en aquest cas és que Pinochet no ha estat condemnat per cap dels crims dels que l'acusaven. Per tant, la mort del dictador no ha estat sinó la darrera burla a la democràcia, el cop guanyador que ha fet que només sigui jutjat i condemnat pel seu poble i per la Història, i no pels tribunals competents.

Més enllà del fet concret de la seva mort caldria reflexionar sobre si aquesta ha esdevingut de la manera que calia. És una delícia reconfortant que no torni a respirar el mateix oxígen que la resta de mortals, però més enllà del desig legítim de mort per un genocida de la magnitud de Pinochet s'hi troba l'encara més legítima voluntat de justícia dels familiars i les víctimes de les tortures, execucions, vexacions, pallisses... i en això la societat xilena sempre ha estat clara, recolzant el procès judicial contra el dictador, amb les contades excepcions dels carcamals i cadàvers polítics que li donaven suport.

Tot i no tenir elements contundents en l'argumentació de la seva defensa, Pinochet sempre va conseguir mantenir-se lluny dels tribunals i dels jutges. L'excusa utilitzada durant la seva detenció en territori europeu va ser l'incapacitat física per presentar-se davant de les autoritats judicials, de la que es va recuperar només tocar terra de Xile abandonant la cadira de rodes, aixecant-se i caminant uns metres. L'engany estava servit. Més endavant, i sota acusació de la justícia del seu propi país, Pinochet s'excusava en la seva delicada salut mental per no comparèixer davant del jutge de torn. Una salut mental que no el va impedir concedir entrevistes a diversos canals de televisió on assegurava que ell no tenia perquè demanar perdó per res.

Amb el tirà mort i la burla consumada, només queda accentuar la ineficàcia dels sistemes judicials occidentals, tant els de la Unió Europea com els de la República de Xile. No és acceptable que davant de fets com els camps de concentració, els vols de la mort, l'execució de Víctor Jara o l'Operació Còndor hom en surti sense condemna. Ja no parlem de la manca de rapidesa judicial, un problema que pertany a tot país econòmicament avançat, sinó de l'adaptació de la justícia a unes circumstàncies determinades i puntuals. Als 91 anys, edat amb la que ha mort Pinochet, és una obvietat que la vida és un bé residual. Per tant, sota el meu punt de vista, és un error i molt greu que la justícia de Xile no prenguès mesures contra aquesta circumstància. Unes mesures que no són pas complicats salts de circ, sinó actuacions funcionals, possibilistes i realistes.

L'edat avançada de Pinochet feia preveure aquest desenllaç, que pot ser idèntic per a altres responsables d'aquestes violacions dels Drets Humans. Un desenllaç fàcilment evitable amb la simple creació d'un tribunal especial per crims comesos durant la dictadura militar i un judici específic en la persona d'Augusto Pinochet, que haguès jutjat i condemnat en vida al dictador, oferint a les víctimes no només una sentència justa sinó la confirmació de que Xile és avui per avui un país plenament democràtic.

Només em queda esmentar el cas de Martin Bormann, Stellvertreter des Führers, mort a Berlín el 2 de maig de 1945. Durant el Judici de Nuremberg, va ser jutjat in absentia i condemnat a mort. Una aplicació similar d'aquest concepte judicial podria ser aplicat per la justícia xilena, tot i que sembla prou clar que totes les causes obertes contra ell seran arxivades. En el millor dels casos, el judici in absentia no deixa de ser un pedaç fruit de la feina mal feta.