La mort d'un patriota

Sempre és una notícia trista la mort d'algú que, al llarg dels anys, ha lluitat per un ideal prou complicat com per no poder aconseguir-lo amb vida. És el cas de Lluís María Xirinacs. Des de la seva mort, he de dir que amb ell també ha mort alguna cosa dins meu. No era pas el meu amic, ni ens coneixíem personalment. Tot i això, provoca aquesta sensació empàtica, una sensació com si el coneixès de tota la vida... una sensació estranya al cap i a la fi.

Tampoc vull fer una semblança biogràfica sobre en Lluís Maria Xirinacs. Per tothom és coneguda la seva trajectòria al capdevant d'importants moviments en defensa de les llibertats polítiques dels Països Catalans, fins al punt de ser nominat al premi Nobel durant 3 anys.

Amb la mort de Xirinacs, s'obre una nova etapa per l'independentisme. Molts creuran poc adient obrir o tancar etapes d'un moviment polític en funció de la mort d'una persona que no era pas el cap visible ni d'un partit ni d'una tendència en concret. Tampoc feia falta. Era un lluitador més enllà de sigles, partits, associacions, etc. Un autèntic català, catalanista, independentista, patriota. Gent com ell, sobretot amb la valentia que el va caracteritzar és el que ens fa falta als Països Catalans.

El cos de Xirinacs va ser trobat a Ogassa, a prop de Ripoll. Segons gent coneguda, ell sempre havia dit que quan les forces l'abandonessin, s'aniria a morir al bosc. No se fins a quin punt podem confirmar això. Ja hi ha gent que també assegura que es tracta d'una "Immolació" per la pàtria, arran del text de comiat que va deixar al seu despatx. En fi, això ja ho sabem, davant la mort d'un personatge tant important sortiran teories de tota mena.

Però més enllà del folklore, m'agradaria poder dir que crec que ara patim la història viva dels Països Catalans. La mort de Xirinacs, si fossim independents, seria motiu de dol oficial i de funeral d'Estat. No tanquem ara els ulls, un cop ell ha mort, sapiguem ser dignes de la seva vida.

Un cop vaig sentir que sense Terra Lliure no hi hauria independentisme al segle XXI a Catalunya. Ara puc dir que sense Xirinacs, la qualitat humana de l'independentisme tampoc existiria.

Descansa en pau, siguis on siguis.



«Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna»

Lluís Maria Xirinacs